D'esquitllentes

Sense títol

2012-01-02T20:37:00.001+01:00

De vegades malgasto el temps recreant-me en un nosaltres que ja no existeix. Penso si té sentit trobar-hi sentit, penso quin sentit té sentir-te si tu no sents que algú encara sent la teva presència malgrat tothom i malgrat tot.

Gemma

2011-12-09T12:01:00.000+01:00

Siguis on siguis,
encara seràs aquí amb nosaltres.

Reaccions

2011-10-11T19:36:00.007+02:00

S'acostaria molt a la cara d'ell, el miraria als ulls i esperaria que es posés nerviós −com sempre. L'obligaria a mirar-la −si calgués− aguantant-li amb la mà el cap. Aleshores ja no voldria jugar a cap més joc imbècil i molt menys continuar perdent el temps. Palplantada, immòbil, seriosa, però una mica sarcàstica i somrient per dins esperaria el moment clau. En aquell moment, com tothom esperaria, s'acostaria encara més, gairebé a tocar del seu nas. Comptaria fins a tres i no faria res. Tornaria a comptar fins a tres i tancaria els ulls. Què deuria pensar ell en una situació −incomodíssima− com aquella? Suposem que esperaria una reacció d'ella− bàsicament perquè la situació l'havia creat ella. Però el que faria ella seria tancar els ulls. Tancaria els ulls i respiraria per provar d'empassar-se l'aire calent que desprenia aquella boca i en un moment de lucidesa pronunciaria:
−Saps què? Que aquest mur de ciment entre nosaltres cada cop em fa més nosa −tot i que aquelles paraules, en realitat, només les pronunciaria per dins.

Intitulat

2011-07-05T20:55:00.002+02:00

-Quant temps fa que ets aquí asseguda?
-Prou temps.
-Prou temps?
-El just i necessari per saber el que cal que sàpiga.

La fugida

2011-05-16T21:27:00.004+02:00

Com que les paraules
haurien estat motiu
de fugida
s'havia acostumat
a dir les coses
d'una altra manera.
El problema,
ja ho sabreu,
és que igualment
va fugir.

Escales

2011-05-01T20:02:00.003+02:00

Passava pel parc sense pensar. Bé, no, sí que pensava. Pensava sense pensar-hi en tot el que suscitava la paraula diumenge. El silenci, el matí buit, el mal de cap lleuger però que es prolongava fins la nit, el sol, el cafè al sol, el carrer ple de nens gossos bicicletes pares cosins avis amics veïns coneguts desconeguts. El parc era ple, però les escales de pedra que pujaven fins a dalt del turó eren buides. Aleshores sí que va pensar pensant. Va pensar en aquelles escales, en els trenta-quatre esglaons en què un dia va passar la tarda i en els seixanta-vuit petons que va pagar com a penyora per pujar-les i baixar-les, per fer el que volia fer sense pensar una vegada a la vida.

Narcòtic

2011-04-18T10:58:00.002+02:00

No podia
funcionar de CAP
manera, no
aguantava més.
Se sentia vulgar,
VULGARMENT inútil,
impotent.
Ho odiava,
ODIAVA no poder
lluitar CONTRA
un fantasma.
El pitjor CÀSTIG,
ja ho escrivien
els clàssics, era
recordar-se de la
felicitat passada,
de la fortuna. NO
tornaria.
I acceptar-ho,
escriure-ho, feia
venir BASQUES, li
produïa un nus
a la gola,
li cremava la
la pell, feia bullir la
SANG. S’hauria estimat
més un COP
sec, rotund,
que hauria fet
més MAL, però hauria
estat un cop, i PROU.
Anar perdent, amb
COMPTAGOTES,
la fe,
l’esperança,
les ganes
de viure,
era
MOLT
més
LLARG.
Perpetuar una
agonia és
una bogeria.
No fer-ho, tirar
la tovallola. Del TOT
i per sempre. Tirar
la tovallola,
fracassar.

Prohibit

2011-03-29T01:00:00.009+02:00

Prohibit

deixar-se el tetrabrik de llet fora de la nevera.

Prohibit

passar de cançó a la llista del Reproductor de Windows Media.

Prohibit

mossegar-se les ungles fins que surti sang.

Prohibit

passar-se la tarda ajagut al sofà.

Prohibit

substituir permanentment l'aigua per la CocaCola.

Prohibit

allargar massa el cafè de després de dinar.

Prohibit

tenir por dels diumenges.

Prohibit

mantenir relacions sexuals inútils.

Prohibit

escriure poemes a classe.

Prohibit

cantar cançons mortes.

Prohibit

avorrir-se d'un mateix.

Prohibit

cansar-se de veure's al mirall.

Prohibit

abandonar els llibres a mitges.

Prohibit

fumar.

Prohibit

emborratxar-se entre setmana.

Prohibit

fer snoozing el dilluns.

Prohibit

prohibir.

Vides

2011-01-21T17:31:00.003+01:00

Mata les hores en una cadira de plàstic blanc que ha quedat arraconada al balcó. Surt amb l'excusa de no fumar davant dels nens i li diu a ell que ara torno que vaig a fora. S'encén un cigarret i el xucla amb força. La veritat és que detesta la seva vida d'ara. Des del balcó mira els nens. La nena molesta el gran, que remena el portàtil del seu pare mentre li diu al més petit que calli d'una vegada que allò no ho pot tocar perquè és un mocós de merda i el petit s'emprenya i agafa el mòbil de la mare per venjar-se del gran. El balcó és ple de bicicletes, pilotes, tricicles, motos i plantes mig mortes. Pensa com hauria estat si no hagués tingut el petit. Com hauria estat si no hagués tingut la nena. Com hauria estat si no hagués tingut cap fill. Pensa com hauria estat la vida si no s'hagués casat amb un home que el més excitant que ha fet en cinc anys és baixar a comprar tabac a les dues de la nit al super paquistanès. El problema no és ara. Encén un altre cigarret i xucla més fort. El problema no és ara perquè ara amb la cadira en té prou. Quan es cansa de sentir crits i pudor de puré de verdura obre la porta, surt, tanca la porta i el món canvia. Des de fora se senten igualment els crits i el seu pare que només sap dir ja n'hi ha prou feu el favor, però molt fluix. I, si s'esforça una mica, és capaç de tancar els ulls -sense deixar de fumar- i de fer veure que no els sent, que no hi són, que no existeixen. El problema no és ara, sinó després. Quan no n'hi hagi prou amb la cadira, quan els nens es facin grans, quan marxin. No té ganes de quedar-se amb un estrany a casa. Potser llavors fotrà el camp. Potser millor que no. Podria fotre el camp ara mateix, de fet, mentre el pare es baralla amb ells perquè li tornin el mòbil i l'ordinador i és que no hi ha manera que feu res bé. S'acaba el segon cigarret, obre la porta i entra. Prova de somriure perquè els nens estiguin contents i perquè l'ambient es calmi una mica. Ben mirat, potser tot no és tan trist. El gran es mira la mare, mare em fa fàstic aquesta pudor que fas.

Converses

2011-01-16T03:09:00.008+01:00

Em mira entre impacient i nerviosa i em diu:
-Et diré una cosa que no he volgut dir a ningú: no hauria tingut el meu fill si hagués sabut com s'acaben aquestes coses.
Jo no dic res. La miro resignada i ella continua el seu monòleg:
-Sí, és veritat. He estat perdent deu anys de la meva vida. Creus que n'hauria de perdre més?
Continuo sense dir res. Penso en el que em diu.
-És injust i punt- sentencia.
Caminem de costat separades pel nen, que va de la mà amb ella. Miro una parella que camina en direcció contrària a la nostra. Em pregunto si es deuen entendre i fins quan ho faran.
Darrerament no fa fred, la gent no s'entén i el món és més gris.

Lacònic

2010-12-29T21:50:00.008+01:00

Amor meu,
carinyo,
fins i tot
estimat
-i d'altres
imbecil·litats que
dec haver dit
massa
borratxa.

El món
evoluciona,
les coses
canvien,
les persones
maduren
-i bla, bla, bla.

La realitat
és
buida
-jo vaig
provar
d'obviar-ho:
no
t'ho aconsello.

Els fets
no són
res més
que
paraules
-ens
han estat
enganyant!

La merda
se'ns
menja.

Haurem
d'acceptar
la puta
vida.

Muts, despullats

2010-12-27T23:44:00.003+01:00

Potser el món s'acaba demà
i no caldrà fer-se més preguntes.
Juguem a fer silenci
-si vols-
que el temps passa
més a poc a poc així:
muts, despullats.

Hivern

2010-12-19T01:24:00.005+01:00

El fred s'aixopluga sota els meus peus i parla de tu.
Aquesta nit no és negra, és de coure barrejat amb carmesí. Però fosc, molt fosc. Tan fosc que per als més despistats encara serà negra.

Potser podrem veure nevar abans que s'acabi la treva.

Mentides

2010-12-08T01:23:00.004+01:00

A l'estació un home parla per telèfon en una llengua que no entenc i un altre mira de reüll com escric en un paper arrugat. El terra és moll i l'autobús ja fa un minut tard. Un gat es neteja una pota amb la llengua i para per mirar-se un colom coix que travessa el carrer. La dona del meu costat em mira distant perquè els meus pantalons texans estan foradats i perquè tinc foradada cinc cops l'orella que li queda al costat. Però no em creguis, tot és mentida. El terra moll, l'autobús, el gat, el colom. Són mentides. Saps? De vegades dic per dins -perquè ningú no em pugui sentir- hola amor, hola des de molt lluny.

Joc

2010-12-07T01:45:00.000+01:00

El color fred de la pedra d'unes parets cansades.
Gàrgoles mutilades que proven inútilment de fugir del sol.
Vitralls d'imatges tristes de colors vius que intensifiquen la basarda que produeixen unes cares immòbils.
El silenci que s'escola pels forats de les finestres.
L'olor de la cera de desenes d'espelmes que cremen impassibles.
La veu feixuga d'un home d'ulls petits i cabells blancs que repeteix un discurs fatigat interromput únicament pel soroll de l'estossec d'una dona gran que treu un mocador blanc de l'abric i es tapa la boca.
Enmig de l'espectacle, dues boques exaltades entren en contacte.
El so suau del frec a frec de la pell de dos estranys trenca el ritme monòton d'aquell discurs.
Dos cossos extasiats es miren i es toquen i es reconeixen i tenen por i són feliços i lluiten per fer silenci i seran castigats.

2010-11-12T10:23:00.006+01:00

Explotarem els nostres cossos
(lentíssimament)
i ens beurem la por
(sense gel).

I

2010-11-08T12:52:00.004+01:00

-Hauries de córrer.
-Córrer?
-Sí.
-Córrer per què?
-Perquè sí.
-Doncs no ho entenc.
-Doncs ja ho entendràs.
-Per què hauria de córrer?
-Perquè no et pogués atrapar.
-I per què no m'hauries de poder atrapar?
-Perquè seria perillós.
-Perillós per a qui?
-Per a tu.
-I per a tu.
-Per als dos.
-Defineix perillós.
-Que comporta un risc.
-Bueno.
-Bueno no.
-Ja ho sé.
-Doncs això.
-Arriscar-se seria temptador.
-I perillós.

La combinació (JOAN MARGARIT)

2010-10-31T01:48:00.003+02:00

Sola entre dos inferns
el de la llibertat i el de l'edat-,
no puc obrir la nostra caixa forta.
La portella amb els nombres giratoris
és la ruleta on ja no sé apostar:
des dels primers sospirs vaig conservar
cuirassada la llum d'aquella rosa.
Al nostre dormitori, despullada,
amb el llum apagat i la finestra oberta,
sento la fressa urbana de la nit
mentre m'acaricia un lleu oratge.
Aquella noia i aquell noi que fórem
romanen molt a prop, són dins de mi:
una olor coneguda, una cançó,
els fan sortir, però quan vull parlar-hi,
ja han desaparegut.
Vivíem a mercè del que ignoràvem
de nosaltres mateixos,
com si tingués la vida, entre els seus drets,
un dret misteriós a no saber.
El niu metàl·lic guarda els nostres somnis.
Estic plorant: la combinació
era la data de la teva mort.

Cercle agònic

2010-10-28T16:38:00.007+02:00

De la felicitat a l'amor intens no hi va haver grans diferències. La davallada va començar amb la pèrdua de la intensitat. I de l'amor, amor i prou, vam passar a viure en la indiferència. Més tard, en la mediocritat. Ho vam anar perdent tot tan a poc a poc que no ens en vam adonar. Ens va quedar el sexe i el record amarg d'un temps passat molt millor. Ens vam deixar d'estimar per estimar-nos només despullats. Ens vam continuar bevent l'un a l'altre algunes nits furioses. Ens abraçàvem provant que fos com abans. Ens vam emborratxar per tornar a ser els d'abans. I crec que vam reviure un sol dia de pluja fent l'amor en un cotxe atrotinat durant una tempesta d'estiu. Després, devíem morir del tot.

El cercle neix quan tot torna a començar al meu cap.

Irònic

2010-10-21T20:41:00.004+02:00

Spectaculum interruptum.

Ja sé que el vaig interrompre jo.
Els dies fatídics tornen.
Un home camina cansat cap a casa.
Els gats miolen i passen gana.
Ara, fa fred.
La biblioteca és tancada.
Són les deu de la nit
i no hem venut ni una escombra.

2010-10-16T00:54:00.003+02:00

S'engega un llum
a l'altra banda del carrer
i algú s'adona que és de nit.

S'espatlla un semàfor
a la cantonada
i un home fa sonar el clàxon nerviós.

Se m'escapa la teva olor dolça
de la memòria
i m'ho miro -estranyada, astorada-
com si tot això no anés amb mi.

Confessió

2010-10-13T20:18:00.006+02:00

Avui
em fas més mal que
d'altres.
No sé
si és el gris del cel
o l'olor de fred
o el silenci.

Sense títol (IX)

2010-09-27T20:13:00.005+02:00

-Pañuelos.
-Què?
-Pañuelos!
Es miraven fixament tres segons i després esclataven. I reien, reien fins que els ulls els ploraven i les mandíbules els feien mal i els agafava una mena d'atac de felicitat que ningú no hauria dit que acabaria en un riu de pedres i fang.

Muerte en el olvido (ÁNGEL GONZÁLEZ)

2010-09-16T22:55:00.004+02:00

Yo sé que existo
porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees
alto, y limpio porque tú me miras
con buenos ojos,
con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace
inteligente, y en tu sencilla
ternura, yo soy también sencillo
y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie
lo sepa. Verán viva
mi carne, pero será otro hombre
-oscuro, torpe, malo- el que la habita...

Sense títol (VIII)

2010-09-15T00:56:00.001+02:00

Que ningú no pugui dir que no va ser de debò.

Estrany

2010-09-08T00:11:00.004+02:00

El més estrany de tot és que demà la vida serà la de sempre, sense novetats. Que les coses s'han posat al seu lloc. I al seu lloc es quedaran. Que el meu rellotge continuarà marcant la mateixa hora, perquè a ell això li és igual.

Bojos

2010-09-02T00:21:00.003+02:00

Som bojos.
Tu m'odies i jo t'enyoro.
Jo t'odio i tu m'enyores.
Me'n vaig i et quedes aquí palplantat.
Penso que no tornaré a creuar ni una sola paraula
Amb tu. Mai més.
I tornes. Tornes com si no haguessis marxat.
Tornes com si fos tan fàcil tornar.
Que no t'he fet mal?
Que no hem acabat?
Per què tu no te'n vas
i jo no et deixo marxar?
Per què tu no m'esborres i jo sóc feliç?
És que mai no es trencarà aquest fil
que ens aguanta?
Per què no sé com era la meva vida abans de tu?
Fins quan vaig ser jo-sense-tu
i quan vaig passar a ser jo-de-tu?
Com t'he de fer fora per trobar la maleïda pau?
I què representa que vol dir trobar la pau?
Sembla interessant si dius que l'has trobada, o que la busques,
Sembla que siguis una persona com Déu mana.
Però, saps què? Aquesta mena de pau
no la trobarà mai ningú.
Encara que ho diguin.
Com hem arribat fins aquí?
Com ens han deixat fer-ho?
I si ens desféssim l'un de l'altre,
Seríem nosaltres?
Jo seria jo i tu series tu?
Potser aleshores ja no.
Passaríem a ser estranys nous dins cossos vells.
Quant fa que dura aquesta angúnia?
Quant fa que ens hem tornat bojos?
No anirem enlloc.
Tu ho saps, i jo també ho sé.
I ho sap tothom.
Tots pensen que així ens tornarem bojos.
Però si ja ho som -penso jo per dins.
Per què el teu nom em fa tant de mal?
Només estem obsessionats.
Potser només estic obsessionada.
Si ho entenguéssim així,
Tampoc semblaria tan obsessiu
com ara.
Les obsessions passen.
Un dia et despertes i alguna cosa et diu
Que el món ha canviat.
I prou. I s'acaba.
Però, llavors, només ets una obsessió?
Som uns capritxosos obsessius?
Em penso que sé que la resposta és que no.
Hi ha alguna cosa més,
alguna cosa que se'ns escapa.
Deu ser això. Exactament això.
Hem perdut pel camí alguna cosa que havíem de dur amb nosaltres.
Que no en sabem, de trencar-nos del tot el cor.
I no sé on anirem a parar.
Mira, ja fa temps
que busco la solució.
Què s'espera de mi, que n'esperes de mi,
què n'espero de tu o què n'esperen ells de nosaltres.
De moment, res.
Que això només són paraules.
De moment, mentre escric
Mato aquest neguit constant que tinc a dins.
Mentre escric puc pensar i alhora no penso en res.
Puc intentar trobar el sentit de la meva vida
O puc, simplement, escriure sense sentit,
Sense esperar que m'entenguis.
Què hem estat fent?

Paraules

2010-06-30T00:25:00.003+02:00

Havia conegut el gust d'una orella que no era meva.

Sense títol (VII)

2010-06-26T20:55:00.001+02:00

Hi ha racons de mi que encara fugen de tu.

2010-05-23T02:12:00.002+02:00

Em torna boja aquest silenci eixordador.

Sense títol (VI)

2010-05-02T00:01:00.005+02:00

Una llum feble, interrompuda, gairebé malaltissa que es prolonga en el temps com si mai no hagués de morir. Després, la cera freda d'una espelma desfeta.

Sense títol (V)

2010-04-09T12:47:00.000+02:00

- Digues-me la veritat.
- Al món hi ha veritats de mentida i mentides de veritat.
- No és veritat.
- No pensessis mai que tot el que diem és veritat només perquè ho diem. Hi ha veritats que no estem disposats a dir, que potser no arribem a pronunciar mai, però són veritats encara que es quedin tancades en un calaix molt de temps. Tu no t’has guardat mai una veritat?
- Sí.

Prefaci

2010-02-06T01:31:00.002+01:00

Sola, perquè ara ja estic sola, t’escric aquestes línies que ni jo mateixa sé del cert si mai llegiràs...

Sense títol (III)

2010-02-02T21:52:00.004+01:00

Algun cop, quan rèiem molt, quan rèiem d'aquella manera que t'agafa mal de panxa i els ulls et ploren i les galtes et couen, em feia por perquè es quedava molt preocupada i deia en veu baixa que no li agradava riure tant perquè volia dir que després hauria de plorar.

2010-01-31T01:08:00.003+01:00

La pluja els havia entabanat
un dia d'aquells quan eren bojos.

Hipocresia

2010-01-25T20:57:00.007+01:00

Com aquell qui escup una estúpida frase durant la representació d'un personatge teatral secundari i fredament sense voler que fos fred i amb una rapidesa precisa, mesurada, exacta, perquè com més ràpid menys costaria de dir-ho i menys hauria de pensar el que acabava d'escopir i amb un fil de veu mig trencada i com si li haguessin clavat una agulla al pit per obligar-la a parlar i en simulació excel·lentíssima d'uns sentiments inexistents, li va dir que l'estimava.

2010-01-22T00:16:00.005+01:00

Una broma dolça amb un final insípid.

Teatre

2010-01-19T22:51:00.003+01:00

Es va asseure i es va mantenir immòbil sota una mena de cuirassa de plom que ell mateix s'havia fet fer. No va dir res. No es va moure. Només va regalar al seu públic una mirada glaçada de ràbia i després un somriure de dol.

Injustícies

2010-01-08T22:45:00.006+01:00

La Rosa havia tingut més d'un cop el seu pare a l'hospital. Però aquesta vegada va abandonar pràcticament la seva vida per quedar-se amb ell i de l'hospital en va fer la seva residència habitual.
Es va passar dos dies sense sortir de l'hospital ni per respirar l'aire del carrer. La tarda del tercer dia va voler fer quatre coses i va trucar un amic perquè es quedés només una estona amb el seu pare.
Mentre la Rosa es dutxava aquella tarda a corre-cuita el seu pare es va morir. I ella no es va perdonar mai no haver entrat a l'habitació a dir-li adéu abans de marxar de l'hospital. Però ho va fer perquè ell dormia, i ella no volia despertar-lo.

Desordre

2010-01-06T02:05:00.004+01:00

Sembla que plogui però no plou, cau del cel una mena de pols d'aigua que embruta tot el que pot i més. No plou perquè si plogués podria sentir el soroll de la pluja quan parla.
M'agrada quan la manta grossa m'escalfa perquè és com si hi hagués algú, com si ja no estigués sola.
Tinc els ulls vermells de pensar massa.
El gat dorm ajagut al sofà amb una tranquil·litat que sembla que ningú no hagi de poder interrompre ni amb tot el soroll del món.
La llar de foc ja no és encesa, però em penso que avui dormiré al sofà.
El canvi d'escenari és l'enganyifa tradicional damunt la qual reposen els amors -i els pulmons- condemnats.

2010-01-03T23:30:00.003+01:00

El món no tornarà mai a ser el mateix.

2009-12-30T22:38:00.007+01:00

L'he vista. L'he trobada. I els seus ulls han cridat i m'han dit tota jo sóc un infern. Després s'ha fos com si fos només una trista imaginació meva, com si fos una figura de fum.

2009-12-20T22:59:00.004+01:00

Jo no sóc aquella noia que vas conèixer aquell dia. Crec que ella es va morir, saps? I em sap greu dir-ho d’aquesta manera però em sembla que sí. La noia dels pantalons verds amb butxaques i una samarreta de màniga curta negra, amb espardenyes negres per intentar combinar alguna cosa, es va anar refent o desfent o no ho sé fins al punt de desaparèixer del mapa. Somreia més i reia molt i feia riure, no t’ho nego, però era una pobra innocent que si en un llibre es trobava una paraula amb una essa més del compte o amb un a en lloc d’una e per confusió o per error d’impremta o vés a saber per què, s’hi fixava i pensava que aquella falta d’ortografia no podia permetre’s fer-la i provava d’aprendre’s de memòria una grafia incorrecta que creia correcta només perquè ella ho havia vist escrit així en un llibre i els llibres sempre tenien raó.
Jo suposo que es va morir perquè s’havia de morir, perquè era una cosa que havia de passar inevitablement i irrevocablement i per coses d'aquestes del destí. Suposo que tots ens morim així algun cop en aquesta vida i que després ens mirem la vida amb menys innocència però també amb menys por. M’entens, el que vull dir? Potser no. Són una mena de coses que a un li passen sense voler i sense preveure i que ha d’acceptar, al cap i a la fi. De fet, crec que a tots ens ha de passar un cop a la vida o dos o qui sap si ens ha de passar més i tot. Però creu-me que, encara que una part d’algú es mori, la vida continua. Vull dir que encara que aquella noia de la samarreta i les espardenyes negres es morís, encara que s’hagin mort d’aquesta mena de mort estranya que en realitat no és mort moltes persones, el món continua girant a la mateixa velocitat. No s'atura per nosaltres.

2009-12-18T00:29:00.003+01:00

Va dir que quan expliques alguna cosa a algú li regales un punyal. I que a partir d'aleshores aquesta persona té el poder de clavar-te'l en qualsevol moment.

2009-11-25T15:13:00.002+01:00

Els dies dolents de debò t’és indiferent si se t’escapa el tren o si no esmorzes. Són una mena de dies que voldries esborrar del calendari, que no hi fossin més perquè no té cap ni peus que hi siguin. Són dies que voldries que passessin tan ràpid com quan tens un bon dia i el temps passa volant perquè te’n rius del món. Així de ràpid. Però en comptes d’això es fan llargs i grisos i nostàlgics i tristos i per què al calendari no passem del 24 al 26 de novembre, no ho sé. Aquells són els dolents de debò, però que al cap i a la fi tampoc no s’haurien de dir dolents perquè no han fet mal a ningú. És, només, que t’omplen el cos d’una mena d’angúnia i de no-sé-què que et fan sentir un nus a la gola i al cor.
I quan es fa de nit el nus de la gola i del cor fan com si se n’anessin perquè deixen d’estrènyer fort per estrènyer només fluix sense deixar d’estrènyer. Però ha passat un altre dia dolent de debò que no s’hauria de dir així però se’n diu, i tu vas fent les paus amb tu mateixa una mica més. I et sents menys lluny de tu que l’últim dia dolent de debò. Has guanyat la por a pols un altre cop.

Il faut tenter de vivre

2009-11-14T23:45:00.006+01:00

Se sent un soroll de veu de dona de telenotícies que diu que durant el 2008 s'han plantejat dinou queixes perquè la policia no respecta els drets lingüístics a l'Estat. Ja és fosc i la llum de la tele és l'únic que il·lumina vagament el menjador. Està ajagut al sofà fent veure que mira i que escolta, però ni sap que parlen de drets lingüístics ni recordarà la cara d'aquella dona ni tan sols per a quin canal treballa perquè no sap ni per què ha encès la tele. Ah, no, sí que ho sap. Per no pensar.

Recolza els braços sobre els genolls i belluga constantment amunt i avall el taló del peu dret com si esperés alguna cosa. Intenta concentrar-se en l'àrea de queixes i suggeriments de la Subdirecció d'Inspecció de Personal i Servei de Seguretat que ha recollit les queixes, però no ho aconsegueix.

Busca el paquet de tabac i s'encén un cigarret ansiosament. El xucla una i una altra vegada amb insistència, com si algú hagués de venir a prendre-li de la boca. Mentre l'apaga al cendrer que hi ha a la tauleta pensa que no, i després que sí i després torna a pensar que no i ho diu en veu alta.

S'aixeca del sofà esverat i pensa que tant fa si ha de ser que no però ell vol que sigui que sí. I ja està. Ja ho ha decidit.

Se'n va a l'habitació i es canvia la samarreta i agafa les bambes i la jaqueta i les claus i surt al menjador a buscar el tabac i tot el veïnat sap que surt per la porta de casa de tan fort que l'ha tancat.

Camina de pressa fins al metro, valida el bitllet i baixa les escales. S'espera. S'espera i es desespera pensant que no hauria d'haver sortit de casa per res del món. Però es torna a dir que encara que hagi de ser que no ell vol que sigui que sí i punt. I quan puja al tren té por d'estar fent el que fa i de no ser al sofà amb la dona del telenotícies. Però prou, prou de tot. Recolza l'esquena en un dels vidres de les finestres i pensa que quan arribi tot serà un desastre i hauria valgut més no sortir de casa. Però se'n recorda d'un vers de Valéry. Il faut tenter de vivre.

2009-11-07T23:01:00.002+01:00

Optimisme creixent.

Enyorança perduda

2009-11-03T20:12:00.007+01:00

De vegades admiro fins a quin punt has vegetat en la meva vida.

De vegades tot l'odi del món se'm concentra en una sola persona. I enganyo, perquè no he pogut convertir mai aquest cuc de tristesa en odi.

Nostàlgia

2009-10-14T19:28:00.003+02:00

Verinosa. Reservada. Petita. Trista. Perspicaç. Rosegadora. Pesarosa. Fosca. Audaç. Silenciosa. Malèvola. Serena. Perillosa. Dolorosa. Perversa. Insistent.

A vegades m'omple de records de coses que mai no han passat.

2009-10-13T21:07:00.010+02:00

La melodia del piano del quart segona m'acompanya. Suau, tranquil, serè, algú el toca. És algú que no m'he creuat mai a l'escala, ho sé. Algunes persones tenen un no-sé-què que els fa especials, i qui toca ho és i jo no he vist ningú especial en aquest lloc, encara. He encès una espelma. Una altra vegada. És taronja i fa olor de fruita. De fruita o de flors o de vida, no ho sé. S'ha equivocat. Una nota ha trencat la música i es deu haver enfadat, perquè ara sona amb recança. Però continua acompanyant-me com si sabés que escric per a ell. Ha estat un dia intens i alhora avorrit. No diré avorridíssim perquè no se sap mai, però és trist pensar que un espera i s'espera i espera i algunes coses no arriben mai. L'espelma crema amb força. Com jugant sola a l'estira i arronsa la flama es mou contínuament. Potser si arribessin totes les coses que esperem no tindria gràcia, això de viure. Però ell continua capficat en aquella melodia que es resisteix a morir a les seves mans. És estrany saber que alguna cosa falla, perquè el que fa angúnia és saber que saps que falla. Que està fallant. L'espelma s'ha encongit una dècima de segon com morta de por per alguna cosa, com si el vent l'hagués volgut apagar. El pianista prem els dits amb força perquè vol que el final d'aquesta cançó el recordi tota l'escala. Sap que estem pendents d'ell. Sap que jo premo les tecles mentre el piano canta, i que si no ho fa no el podré imaginar més. S'equivoca perquè està nerviós i l'espelma torna a jugar a l'estira i arronsa. I el piano crema i l'espelma canta i el meu pianista desconegut acaba la seva cançó, mentre la veïna del cinquè segona plora pel final.

Una espelma

2009-10-05T00:00:00.009+02:00

De vegades encenc una espelma petita, rodona i verda. Ho faig quan veig que la meva esperança és a punt d'apagar-se.

2009-09-23T00:17:00.001+02:00

Algunes llàgrimes,
de tant tristes que són,
no poden tenir gust de sal.

2009-09-14T23:00:00.002+02:00

Fer petar els dits,
i reconvertir-se.

87

2009-09-08T21:26:00.003+02:00

Escolta'm bé, nen, va dir de la porta estant, amb fredor, rancorós, amb tota la ràbia del món ficada alls ulls. I després dels seus llavis prims en van sortir només set paraules. Set paraules que combinades van formar la frase més inhumana que havia rebut mai en tota la meva existència.
Després, justament vuitanta-set minuts després, em vaig fer un tall profund en un dit. Em va costar tant d'acceptar aquella veritat que vaig tallar la trajectòria de les línies atemorides de l'empremta de l'índex de la meva mà dreta. Perquè diuen que l'empremta és una mostra –inequívoca!- de cada ésser humà i aquell índex dret que tenia aquella empremta en forma de u mal dibuixada ja no representava la mateixa persona. Ho vaig fer per si era veritat allò que diuen que a la mà se'ns pot llegir el futur i el destí i totes aquestes coses. Per si fos veritat, jo -vuitanta-set minuts després de la sentència més cruel de la tota la història- vaig canviar el curs de la resta dels dies que em poguessin quedar.

L'home dels dibuixos

2009-09-03T22:30:00.005+02:00

Sempre dibuixava. Era un home amb aquella mena de trets bohemis, màgics, que fan imaginar una vida plena d'art i d'emocions i de vida, al cap i a la fi. Amb aquella mena de barba autoritària que es troba entre el blanc tacat i el gris clar, amb ulleres negres de vidres gruixuts i amb els cabells curts ben tallats. Vestia pantalons de pinça foscos i jerseis de colors clars.

Entrava amb una carpeta de pell sota el braç i buscava un lloc en alguna taula de la sala principal de la biblioteca. S'asseia sense mirar ni un segon cap dels seus companys de taula. Feia aquella mena de gest que un fa per agafar forces quan inspira molt fort i omple els pulmons d'aire i després sospira i obria la carpeta. En treia un llapis vell i una llibreta amb espiral. L'obria, de quadres, i començava a dibuixar sense miraments. Era molt estrany. Feia cossos, sempre dibuixava cossos. Començava fent una panxa i després un cap i uns braços i unes cames i després hi afegia algunes sabates, uns cabells, uns ulls de mentida i un nas. I tornava a començar al costat i en feia un altre, i després un altre i encara uns quants més fins que els quadrats de la llibreta s'acabaven i repetia la mateixa acció a sota. I, així, successivament, fins que el full s'acabava i en començava un altre. Cada personatge tenia algun tret que el caracteritzava. Un era calb, un altre duia jaqueta, un altre corbata, un altre els cabells arrissats, un altre somreia, un altre duia un llibre, un altre un ram de flors...

Ell dibuixava, dibuixava amb una energia inexhaurible, contínuament, jo hauria jurat que ni tan sols es preocupava de respirar entre un senyor i un altre. I, al final, quan ja era fosc, sense aixecar el cap de la taula plegava el llapis i tancava la llibreta exactament de la mateixa manera com havia tret el llapis i havia obert la llibreta. I sortia amb la carpeta sota el braç.

Treballava per a revistes de la ciutat. Devia escriure contes o devia inventar personatges per algun còmic estrany. Potser publicava en alguna secció d'un diari o hi feia vinyetes o dibuixava per a la portada d'un llibre d'un amic. Segur que els seus dibuixos penjaven de les parets d'una galeria d'art i que regalava contes als seus nets.

Jo havia suposat totes aquestes coses i encara d'altres. Un dia el vaig veure en un balcó d'un edifici modernista del centre. Arraulit a la barana del primer pis, fumava amb una pipa de color marró amb un fil d'or. A la banda dreta de la porta principal els meus ulls hi van trobar una placa que em va matar totes les expectatives. Institut Psiquiàtric.

2009-08-28T00:29:00.005+02:00

Semblant al color de la sang quan és neta.
D'aquell mateix color i sentit.

Acta de desamor

2009-08-12T19:39:00.005+02:00

Estimat,

Tu i jo sabem que això no va enlloc, i quin greu que em sap haver-ho de dir d'aquesta manera. Així, tan fredament, després de tot el temps que hem compartit. Però no vull numerets ni plors ni res que s'hi assembli. Som diferents i no ens avenim, ja ho saps. Jo t'he estimat molt i t'he volgut al meu costat, però no ha pogut ser. L'única manera de mantenir-te prop de mi seria lligar-te amb una corda al meu braç i arrossegar-te al meu costat en contra de la teva voluntat. Una bogeria.

No pateixis per les maletes ni res de tot això, no les trobaràs pas a la porta de casa meva, només que quan ho creguis convenient tu mateix les facis i te'n vagis sense fer gaire soroll, que jo no et senti.

No em queda cap més remei, els nostres camins se separen aquí.

T'estimarà sempre,

Una il·lusa

Sense títol (I)

2009-08-06T22:52:00.006+02:00

Un cop al carrer vaig començar a caminar en solitari. A l'Avinguda Universitària no hi havia gaire llum i vaig ensopegar amb un bassal. No hi havia ningú, només una nena amb un vestit blanc de la mà de la seva mare amb botes d'aigua. Les mares sempre han tingut aquella mena de sisè sentit o de màgia o de bola de vidre que ho veu tot. La meva sempre m'advertia de les coses i tenia raó. Quan era petit em deia que no sortís de casa sense la jaqueta, que em posés la gorra quan feia molt sol o que m'acabés el plat perquè a mitja tarda seria un mort de gana. Quan vaig començar a tenir una mica de sentit comú, encara encertava les seves previsions. Ella em deia que fos feliç, que fes el que jo volgués a la vida mentre no fes mal a ningú i que vigilés a qui m'estimava "perquè només els que t'estimes et podran fer mal", deia. Tornaven a caure gotes quan vaig treure les claus i vaig pujar al cotxe. Jo ho hauria d'haver sabut, com ella ho sabia. Ho hauria d'haver sabut per evitar aquell forat de mal que se m'havia fet a la panxa.

Respecte

2009-07-31T00:13:00.005+02:00

Una tarda d’aquelles molt caloroses d’estiu en una ciutat poc ociosa com és Manresa, la gent acostuma a fer un volt per les botigues del centre. Una d’aquestes tardes una d’aquestes botigues tenia força gent i força feina per fer. Les noies que hi treballen, suposo que hi estan acostumades. Dues noies, una més morena i l’altra de pell negra, es van acostar a una de les noies que hi treballen per demanar un preu:
- Cuánto vale este zapato? – li va demanar la noia més morena.
- Em penso que dinou amb noranta.
- Diecinueve con noventa? – va repetir la noia més morena.
- Sí – va contestar la dependenta.
La noia que hi treballava es va girar i va continuar endreçant la roba com si res. De les dues noies que havien entrat, la noia negra va acostar-se a la dependenta i li va dir literalment:
- Tu eres una racista de mierda. No tienes respeto, no respetas a nadie. Por qué le hablas a mi amiga en catalán si no lo va a entender, porque somos negras? Es eso, verdad? Un poco de respeto.

La noia més morena que havia fet la pregunta no va dir res, ni tan sols va semblar sorpresa per la reacció de la seva companya. La dependenta va clavar els seus ulls amb fòbia als ulls de l'última.

2009-07-05T22:27:00.005+02:00

Tothom ho sabia,
però ningú no hauria gosat afirmar-ho
sota cap mena de condició.

De vegades

2009-06-29T00:36:00.003+02:00

De vegades algú et convida a conèixer un tros de món,
algú et somriu pendent d'una altra conversa,
algú t'escriu una frase en un cartró,
algú et diu que tens el nas bufó,
algú canta una cançó en anglès i et fa plorar.

Like trying to breathe underwater

2009-06-25T12:37:00.014+02:00

Els peixos viuen sota l'aigua. L'estimen, la respiren i en beuen. Nosaltres, malauradament, no som com ells. I el nostre amor, malauradament, tampoc. Però s'ha llançat al mar i, agonitzant, ha dit que preferia morir així, ara que encara podia convertir-se en un record benèvol, en paraules.

2009-06-15T00:16:00.004+02:00

Quan pagues la compra i t'adones que l'ampolla de refresc que has triat porta una mena d'etiqueta grisa, d'un color plata, per sobre de la qual es dibuixen unes lletres que diuen rasca'm, tinc premi.

Saps que sempre sortirà aquella frase de continua provant-ho. Saps perfectament que és una enganyifa tot plegat. Ho saps. Però el més estúpid de tot és que, sabent-ho, la rasques.

Doncs igual.

Sangtraït

2009-06-13T00:18:00.006+02:00

Em vaig asseure. El passadís era llarg, d'un color com beix, tenia molts bancs de fusta i quadres penjats a la paret -suposo que aquell color i els quadres eren allà per fer el lloc més acollidor. Al banc del costat hi havia una dona que no recordo si s'asseia en un altre banc o si anava amb una cadira de rodes. Em va mirar i em va somriure. Jo m'esperava i tenia el cap en algun lloc del món que no era precisament aquell passadís estret.

Davant meu hi havia un d'aquells quadres. Primer, me'l vaig mirar, vaig estudiar-ne els colors. Després vaig intentar endevinar què volien dir aquelles línies i em va semblar que tot plegat era molt verd i que era un paisatge rural. Vaig buscar, a cada extrem, el nom de l'autor. Tenia una estranya obsessió pels noms de la gent que havien fet les coses. No es llegia bé, hi deia alguna cosa amb una a i amb una c, em va semblar.

Aquella dona feia estona que em tornava a mirar. Era gran, amb els cabells grisos, blancs encara no, i tenia pigues als braços. Al principi només em va somriure, però després em va dir:

- Nena, quina hora és?

- Dos quarts de vuit - vaig dir mirant-la als ulls fixament.

- Ah, d'acord. Gràcies - i va tornar a somriure.

Ja no vaig poder no mirar-la més. Vaig voler continuar analitzant aquell quadre d'un tal A i no vaig poder. Vaig tornar a mirar-la provant que ella no ho sabés. Vaig voler mirar el quadre de més enllà, però tampoc em vaig poder concentrar.

La dona em va mirar un moment i jo vaig mirar-la una altra vegada i vaig tornar a mirar-la a la cara. I vaig sentir una esgarrifança. Des que érem allà totes dues, no me n'havia adonat.

Ella continuava somrient i jo no entenia d'on treia les forces per fer-ho. Jo la mirava als ulls. Somreia i es tocava un braçalet d'or que duia a la mà esquerra o a la dreta. Però jo només podia mirar-la. No volia que somrigués perquè aquell somriure em produïa una sensació de tristesa i d'impotència. Ella sospirava, de tant en tant, i continuava mirant endavant. I jo, tot i que no volia fer-ho, no podia deixar de mirar-li els ulls.

Vaig estar-me allà provant d'evitar-los molta estona. Després, jo ja havia de marxar i em vaig aixecar a poc a poc. Mirant-la als ulls, sense voler, i obligant-me a somriure perquè encara tenia aquella impotència barrejada amb la tristesa i amb el malestar i amb la pena, vaig dir-li adéu amb una veu molt baixa.

Ella va somriure per darrer cop i a mi se'm va encongir el cor. Si l'havia estat mirant, si li mirava els ulls, era perquè un d'ells el tenia tancat. Tenia un ull malalt, el tenia cosit, la pell cosida amb la pell. I aquell somriure, tan clar i tan sincer, em feia sentir trista per culpa d'aquell ull.

Sense títol

2009-05-29T11:14:00.002+02:00

- Estàs contenta?
- Sí. Però sht!
- No ho diré a ningú, tranquil·la.

2009-05-15T11:29:00.002+02:00

Segurament perquè s'estava tornant boja, s'imaginava que s'havia inventat un món per viure-hi sola. Potser, així, podria sobreviure.

Nostra

2009-05-12T23:59:00.005+02:00

Un dia escriurem la història de la nostra vida -nostra, per si les nostres tinguessin alguna cosa a veure.

Aïlla

2009-05-07T20:41:00.003+02:00

Ja no podia. Ja no en sabia. Potser ja no hi tornaria. O potser sí, per la seva estúpida tossuderia. Ja no s'hi barallaria. Ja no es prometria res més. Ja no ho volia. Potser tampoc calia. Ja no seria mai més ningú, ningú. Ja no ho podria ésser.

Potser, al final, faria un pacte vital amb les paraules.

L'habilitat. O el silenci.

Fellonia

2009-05-01T19:26:00.005+02:00

Una d'aquestes nits passejaré sola. Ploraré, *rabiaré, em maleiré, cridaré i faré tot el que vulgui fer. Caminaré fins que em cansi i fins que n'hagi tingut prou. I recordaré per última vegada els nostres moments més bonics. Recordaré tot el que em va fer somriure i ara em fa plorar. Recordaré cada moment que vaig embolicar-te i vaig regalar-te per no-res. Buscaré un banc i m'hi asseuré i tancaré els ulls i sentiré l'olor de la soledat. I la respiraré una i una altra vegada, mil cops si cal, i me la guardaré ben endins per no oblidar-la. Ploraré, perquè he estat dèbil, i tornaré a plorar. I maleiré un altre cop haver-me deixat la pell a cada instant. Maleiré haver-me regalat com un llibre escrit sense amor i sense sentiment. Maleiré cada llàgrima que caigui a terra perquè no tindrà cap sentit. Entraré en un bar i m'asseuré a l'última taula, la més amagada. Demanaré foc i fumaré. Analitzaré cadascuna de les persones que hi hagi allà i n'odiaré les que somriguin. I elles m'odiaran a mi també, perquè serà egoista, serà injust. Fumaré amb totes les meves forces perquè el fum m'ompli els pulmons i me'ls tenyeixi de negre. Quan senti que m'ofego encara xuclaré més fort, m'empassaré el fum fins que em falti l'aire.

Abans de marxar, agafaré un tovalló i hi escriuré que t'estimo. El miraré fixament, els ulls se'm mullaran i el veuré borrós. Però ja no ploraré més. M'empassaré el nus que tingui a la gola i em cremarà el coll. Trencaré el tovalló en un munt de trossets. El trencaré fins que no s'hi pugui llegir ni tan sols una lletra sencera. I cada trosset serà un moment nostre, un moment nostre que jo hauré esborrat.

Com taronges

2009-04-28T22:25:00.003+02:00

M'ensenyava a viure més vivament i m'oprimia el pessimisme vital amb què jo carregava sempre.

Jo, per la meva banda, intentava demostrar que si pel camí a l'ítiaca es perdia, darrere hi hauria algú que li faria costat sempre.

S'entestava a dir que tenia els ulls petits, que eren menuts, i que si no se'ls pintava molt foscos, més negres que fins i tot les ninetes, eren petits.

No en digueu res, és un secret, però quan em mirava jo no els hi havia vist mai, de petits. Quan em mirava tenia por perquè em pensava que, en qualsevol moment, ells se'm cruspirien. I us ho asseguro; no tindrien gaire feina.

Sense títol

2009-04-27T17:10:00.003+02:00

La porta de la botiga és ampla. Per això, des de l'interior de l'edifici es pot veure el banc que queda just davant de l'entrada. Es veu el banc i un trosset de carrer, però no gaire cosa més.

Al banc avui hi ha un home, un home que em fa patir. Té els cabells blancs i curts, duu una camisa d'un color crema amb quadrats i uns pantalons foscos. Porta un diari a la mà i fa poc que s'hi ha assegut. L'amoïna alguna cosa, li veig als ulls. Em sap greu mirar-lo, ho faig de reüll, i quan ell se n'adona jo giro el cap de seguida i busco algun pretext amb el qual faig veure que estic per la feina. Però en realitat l'estic mirant contínuament.

Té la cara inflada i els turmells també. Com que està assegut, entre els mitjons i els pantalons li queda un espai al descobert. Per això ho he vist. Però els ulls, els ulls d'aquest home em fan venir esgarrifances. Té la mirada perduda, té els ulls entelats com si ja no fos en aquest món. Una parella s'ha aturat al seu costat i li parlen d'alguna cosa, potser els coneix. Sóc a prop, però no tan com per sentir la conversa. La noia amb qui parla treu un mòbil de la bossa i una ampolla d'aigua. L'home del banc en beu i la deixa al costat, amb el seu diari. La noia truca per telèfon.

No el vull mirar més perquè m'imagino la seva vida. Ningú no li deu planxar la camisa, i, deu ser per això, que es veu una mica brut. Potser viu sol i es fa gran i no hi veu gaire. Deu tenir la dona morta de fa uns anys. Els seus fills segurament seran grans i tindran vides independents al seu pare. Possiblement no el visitin massa sovint i l'home se senti sol. Si n'hi ha algun que se'n cuida, el pare li deu dir que ell s'espavila sol i que pot fer la seva. I el fill, se'l deu creure. Deu tenir un pis petit en un carreró del casc antic, perquè devien arribar cap als anys seixanta amb els fills encara petits des d'Andalusia. Els seus germans es devien quedar allà i per aquesta raó ell passeja sol.

Mentre jo me l'imaginava sol, ha aparegut una ambulància. Dos nois han baixat i l'ajuden a aixecar-se del banc de pedra. Li treuen la jaqueta de pell que duia a sobre de la camisa de quadres i un dels nois se la queda a la mà. Tot i que li costa molt de moure's, no vol que li portin la jaqueta i fa un esforç immens per agafar-la amb les mans i plegar-se-la a la falda. Es mira la gent com espantat, que hores d'ara han començat a aturar-se per veure què ha passat. Crec que no li agrada gens veure'ls. Deu tenir vergonya de sentir-se vell i acabat. Segur que als vint anys era un noi amb els cabells molt foscos, forçut i alegre. L'han hagut d'ajudar perquè pugi a l'ambulància, li ha costat molt. Aquesta nit dormirà a l'hospital, i potser ningú no anirà a visitar-lo. Jo penso que m'agradaria fer-ho, però no sabria que dir-li, no podria explicar-li tot això que penso.

Quan me n'adono, l'ambulància ha tancat les portes i marxa fent soroll. La noia que li ha donat aigua passa pel meu costat amb el seu acompanyant. Les seves paraules se'm claven al cap:

- Pobre home, te l'has mirat bé?

- No, què passa?

- S'està morint, estava inflat com una bóta.